Pròleg llibre Juan Luis Sancho Lluna "EL ANTICATALANISME I LA TRANSICIO AL PAIS VALENCIA"

Pròleg al llibre «El anticatalanisme al País Valencià en la transició»

        Qualsevol crònica històrica no és pas una narració fidel als esdeveniments, objectiva i neutral. Això no més passa amb la llesta dels reis gots. El normal és que la historia s’escriu segons l’interès de la part en allò que relata. La qual cosa no justifica pas la falsedat, sinó la importància que té l’enfocament de l’autor. 

        Es més, la perspectiva o teoria del «perspectivisme», d’origen en Nietsche, va esser defensada pel Ortega i Gasset. Considerava que tota veritat és una veritat trobada des de la perspectiva utilitzada en llur esbrinament i sent complementària de tota la resta de perspectives. No és gens estrany que apliqués aquesta teoria per reclamar una representació de “l’espanyol” més polièdrica d’acord tota la diversitat de l’Estat.

        I per rematar, en el camp de la ciència, Erwin Schrödinger -un dels pares de la física quàntica- haurà fet palès la importància que existeix en triar la vissió adient segons l’objectiu d’investigació, atès que, per exemple, per un estudi microscòpic de la matèria no s’acompleixen pas les mateixes regles de la física que se’n adonen d’acord la visió macroscòpica de les coses.

        Totes aquestes raons i més justifiquen que un assaig històric que abordés la transició des de l’angle que Juan Luis Sancho Luna  ha fet sobre el anticatalanisme dins de la transició, tenia que despertar el meu interès. Com supose també li haurà provocat  la mateixa curiositat al futur lector. Però, reste tranquil, per què no vaig estripar-hi la investigació de l’autor en aquest pròleg. Aquesta és una eina que li aguarda llegint el llibre. Sols vull mencionar l’avanç de l’associació que hi hagué, dins de la transició al País Valencià, entre la violència contra les Institucions democràtiques i el anticatalanisme. Una explosió de violència que, en principi aliada al franquisme actiu, i animada pels mitjans de comunicació d’aquells temps, arribaria a lliurar un enfrontament directe contra els representants polítics i culturals titllats de catalanistes. La finalitat era defensar una política d’aïllament del País Valencià envers els països catalans i sobretot immobilitzat front el Poder Central. Una tesi força regionalista que fou assumida després pels partits polítics espanyolistes à l’hora de redactar l’Estatut d’Autonomia de la Comunidad Valenciana per la via de l’article 143 de la CE. Així doncs, l’èxit principal aconseguit per aquella violència va esser justament la renuncia dels dits partits a l’accés a un marc d’autogovern semblant a les autonomies històriques, per la via de l’article 151.

        Ara bé, cal aclarir, de entrada, que la violència no va esser una novetat durant aquell temps. A l’inrevés fou un component present durant tota la transició espanyola. La llegenda de la transició pacífica resulta d’una falsedat ofensiva per als centenars de morts violentes, segrestats, els atemptats,  les bombes i els intents de cop d’Estat que al llarg d’una generació va patir tota la societat en l’Estat. I que no s’aturà amb la Constitució. Quasi huit-centes vides arrasades de forma violenta per comandos terroristes, o per feixistes, o per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquelles víctimes, funcionaris públics i civils, no podem restar amagats darrere d’una llegenda, per que és un doble crim  el que hagin segut assassinats i esser oblidats. Són les vides que va costar la transició, alguns dels quals no han optes el càstig de trobar-hi un responsable que fos jutjat i hagués complit una condemna.

        Estic convençut que tanta violència es va produir per l’absència d’una governabilitat o lideratge en l’Estat. No hi hagué en cap moment una connexió entre governants i governats sobre la sinceritat en un projecte o model de societat per sortir definitivament de la Dictadura. Va esser per contra una sortida “a l’espanyola”, en el que cadascú compta de la fira el que li convé i mai se sap que és el que passa. Tothom -dels dirigents polítics- renuncia a dir la veritat, donant per fet que tothom ho sap i, pel contrari, no es precís i no convé dir-ho. Justament el contrari d’allò que demana una societat guanyada per una bona governabilitat. Que podem entendre com una complicitat o comprensió tàcita de la societat civil sobre la gestió de la classe política, per que existeix una transparència i comunicació en tot moment. El cinc criteris recomanats per la pròpia Comissió Europea són: obertura, participació, responsabilitat, eficàcia i coherència (Llibre blanc sobre la Gobernanza Europea. Any 2000).

        L’Estat espanyol durant la transició no arribà gaudir de cap d’eixos principis. Per què la classe política, en general, no va esser à l’alçada dels moments. Els dirigents polítics varen avant posar els interessos de llurs partits à l’interès de la societat. Es varen cometre errors molt greus que no es poden justificar. Entre altres, pot-esser el més greu,  no haver-hi conformat un Govern o un gran pacte de Govern, després de les eleccions generals, entre els dos partits principals (UCD i PSOE)per garantir l’estabilitat social, guanyar la confiança del conjunt de la societat i posant els problemes sobre la taula dissenyar públicament el model de societat que necessitava la societat en un llarg futur. La qual cosa eixia una fermesa i voluntat de fer política d’Estat que no demostraren uns i altres.

Pel contrari els dos grans partits s’enfrontaven en públic com el gos i el gat, fent creure que cadascú era la clau per la solució. Mentrestant abordaven acords que en lloc de solucionar els problemes, salvaven els mobles respectius, però no la solució definitiva. Exemples tenim per tot arreu. La llei d’amnistia reclam de tota l’oposició democràtica serviria tant per lliurar als presos polítics del franquisme, com als seus torturadors. La llei per la defensa de l’Estat i la democràcia va servir per restringir les llibertats públiques, en lloc d’acabar amb el terrorisme. I aixina podíem continuar. Però tant la UCD com el PSOE si es preocuparen tots dos d’introduir en la Constitució el model bipartidista del repartiment del poder propi del segle XIX i que ha durat fins ara, mitjançant  una distorsió dels valors dels vots individuals a nivell provincial. I, el mes greu, també arribaren a un pacte en la distribució del poder territorial de l’Estat, després d’aprovar-se la Constitució, hi es posaren d’acord en aturar l’accés per la via de l’article 151 per impedir més autogoverns com les autonomies històriques. Arribant, a més a més, a pactar una llei (LOAPA) amb l’objectiu de mantenir el control estatal del desenvolupament dels poders de totes les autonomies, que el Tribunal Constitucional no va autoritzar.

        En definitiva durant tota la transició la societat espanyola, en general, no tindria ni uns polítics estadistes ni una política d’Estat. La qual cosa va provocar una ingovernabilitat crònica, en benefici exclusiu dels interessos dels dos grans partits de la dreta i de l’esquerra. El pitjor es que els dirigents responsables justifiquen -encara en l’actualitat- la seva actuació per l’amenaça d’un exèrcit i militars que eren vigilants en tot moment del que s’hi feia. Argument insostenible quan varen tancar la Constitució front a tota reforma futura (articles 162i 163) que no passés per la voluntat comú dels dos partits. Quin sentit podia tindre aquest blindatge si es tractava de sortir d’aquella amenaça al pas del temps?.

        Per aquesta carència general de governabilitat pot explicar-se la “Batalla de València”. Que no va esser  de tot el País València, sinó sols de la ciutat . Un moviment exclusiu, à l’inici, de la valència urbana. Apareix coincidint amb la promulgació del Consell del País Valencià com autogovern encarregat de guanyar l’Autonomia i què trenca formalment el poder provincial de les Diputacions. L’anticatalanisme es manifesta doncs en eixe moment clau, com reacció primària a la perduda d’un poder històric, com és el del control de les Diputacions sobre els recursos dels Ajuntaments.

I serà en la ciutat de València com afectada més singularment pel fracàs crònic  dels dirigents urbans franquistes. Sobre aquesta qüestió l’autor Juan Luis Sancho fa una exposició molt interesant dels que són, a partit sobre tot dels efectes catastròfics de la riuada del 57. Així diu : La sensación que esa burguesía, autosatisfecha y autocomplaciente, tenía de sí misma y de su preeminencia social (la sociedad de “la coentor”), la extendía al conjunto de la sociedad. Pero esta burguesía, mediocre y provinciana, con la crisis de 1963 unió su suerte al futuro del régimen. De este modo, se llegó a la transición sin un sector reformista en el seno del franquismo valenciano. Y por eso, los partidos de la derecha, sin mensaje y sin programa político, y ante todo, incapaces de deshacerse del lastre del franquismo, quedaron sorprendidos por los acontecimientos y alarmados por los resultados que obtuvo la izquierda en las primeras elecciones generales de 1977 y en las municipales de 1979.

Es per tant el nucli que acudeix a tancar-se en la Diputació de Valencia, al reclam del seu President, en protesta per un programa de televisió, el qui dona data de naixement al anticatalanisme valencià. Al meu parer, les mostres anteriors no tenen la mateixa entitat. No es deu considerar com precursor al Diego Sevilla Andrés, atès l’escàs prestigi intel·lectual d’aquest, un  falangista fanàtic que fou Fiscal de gran part dels Consells de Guerra celebrats després de guerra en València, demanant moltes penes de mort que foren executades. El seu caos intel·lectual li feia disparar trets en totes les direccions i si disparà contra Catalunya, també afirmava des de la càtedra que la “Constitución de Cadiz fue más violada que las pensionistes de la madre Celestina”(Sic). L’únic antecedent anticatalanista més pròxim es pot apreciar en les crítiques d’algunes falles al llibre de Fuster, però resultava una protesta un tant confusa i grollera.

        Eixe inicial moviment urbà anticatalanista nascut del tancament en la Diputació utilitzava una escassa ideologia, gairebé al voltant no més enllà del secessionisme de la llengua. Per això la necessitat de mobilització à la seva causa d’una entitat quasi fòssil com hi era “Lo Rat Penat” i la correlativa persecució caïnita à l’obra d’un filòleg serio i de gran prestigi com era el professor Sanchis Guarner. Va esser el dit moviment urbà qui arrastrà a la dita entitat i no à l’inrevés.

I per donar una idea dels criteris “científics” que hi eren defensats dins  la “Batalla” recordem que en el Primer Pla d’Ensenyament del valencià, aprovat pel Consell preautonòmic a iniciativa del Conseller Barceló (qed) es va acordar que l’assignatura fos impartida només pels professors que havien rebut un títol en filologia catalana per la Universitat de Valencia. Però quan pren la Presidència Monsonís (un dels objectius de la “Batalla”) serien professionals de l’ensenyament de la llengua també els qui hagueren optés un títol lliurat per “qualsevol entitat il·lustre en matèria lingüística”. Es clar que així es pretenia estendre la “Batalla” à l’escoles. Destrossa de mínims efectes per què mai tingueren prou “professors” intitulats per Lo Rat Penal i la Real Acadèmia per abastir la demanda.

        Però l’arma del anticatalanisme va esser fonamentalment la violència verbal i fins i tot física. En este sentit l’autor Juan Luis Sancho invoca el precedent de l’escalada de la tensió que hi hagué en cert moment històric en la Italia. Crec que a hores d’ara tenim un exemple més pròxim amb Catalunya.  I en el cas de la “Batalla de Valencia” es va produir la mateixa estratègia. Eren els violents els qui se consideraven víctimes, per justificar així la seva irada reacció, amb el suport dels mitjans de comunicació afins. La tècnica habitual va esser el típic escrache o concentració convocada sense anunci públic amb l’objectiu de fer palès llur protesta front la presència d’un polític o una personalitat del mon de la cultura tritllats com catalanistes. Després els diaris -Maria Consuelo Reyna, en Las Provincias, per exemple- feien deixa protesta una causa del poble rebel front l’atac les seves senyals d’identitat. Algú li sona aquesta música?

Aquell tancament d’un grup en la Diputació, com descriu l’autor acuradament, després d’una manifestació per la ciutat, finalitzà en un escrache davant del domicili de Sanchis Guarner. Però abans no s’oblidaren del Consell i aprofitant la seva instal·lació provisional en el Palau actual de Les Corts, també ens obsequiaren amb la primera de les concentracions cridaneres que més avant, traslladats al Palau de la Generalitat tindrien que suportar quasi una vegada per setmana. En aquella primera ocasió es prengueren fotos de manifestants que feien, braç alçat, la salutació feixista al temps que escridassaven consignes. Impuls d’un tic irrefrenable. En els posteriors ja amagaren els braços.

        Amb les primeres manifestacions al carrer aparegueren certes pintades en les parets del casc antic de València i llibreries. Algunes inofensives, signades per grups desconeguts fins aleshores, tals com Regne de Valencia, mai país català (GAV), Invasors catalans fora del Regne de Valencia N.V.(C.Vinatea). Però altres eren portadores de amenaces : quatre barres per collons, sang a borbotons. Una crispació que va anar-hi traslladant-se als escraches produïts en actes institucionals, creant un clima d’inseguretat personal i força violència amb els polítics perseguits. Prompte  s’identificaven les mateixes cares, que a falta d’esser identificats foren batejats per les seves accions violentes, com Paquita, la rebenta plenaris. Eren un grup minoritari però força escandalós i cridaner. Els mitjans de comunicació de la ciutat tindrien un paper clau, per què els donaren el suport ideològic que encara no havien trobat. En lletra impresa passaren com “valencianistes ofendidos”,”pueblo soliviantado”, “crispación legítima” i qualificatius semblants. Una manipulació tan descarada que, de vegades quedà al descobert. Es el cas de l’agència EFE que en el dia de la presentació pública del Consell, en el Palau de la Generalitat i amb la presència d’un Ministre representant el Govern central, va tindre que desmentir un comunicat anterior del mateix dia en el que havia difós la noticia d’un grup de valencians que havien obligat al President i alguns Consellers a besar la Senyera Reial pressionats per un aldarull de “valencianistes”.  La qual cosa no es va produir mai.

        Resulta lamentable que aquells escraches , pintades amenaçadores i manifestacions violentes en defensa de lo Regne, Senyera Reial i llengua valenciana tingueren una continuïtat en actes terroristes. L’autor relata acuradament la bomba remesa al domicili de Sanchis Guarner. Compte el meu cas: El 25 d’abril de 1979, s’havia previst un sopar amb divers intel·lectuals valencians celebrant l’efemèrides de la data. Però sobre les dotze vaig rebre l’avís del descobriment d’una bomba al portal del meu habitatge familiar, en un carrer cèntric de l’eixample de Valencia. Un cambrer de l’establiment del costat havia vist com uns joves, que anaven dins d’un seat sis-cents de color gris havien deixat de forma precipitada al peu del dit portal una borsa de fem, de la qual sortien uns cables. Alarmat cridà a la policia. L’artefacte que em mostrarem era idèntic al que fou destinat al professor Sanchis Guarner i que descriu l’autor. Un tub de plom, amb pólvora i metralla, connectat à un rellotge. En el meu cas, un despertador comú, que la policia havia parat huit minuts abans de les dotze, que era l’hora marcada. No va esclafir, al igual que en el cas de Sanchis Guarner, però de haver-ho fet, es clar que els mals mai haurien arribat al meu habitatge que estava al tercer pis, però si als vianants del carrer i usuaris de l’establiment veí. Era el carrer de Joaquin Costa, cantó a la Gran Via, un divendres o dissabte per la nit. El mal haguera pogut ser greu. En aquella nit em vaig sentir mal per haver-hi entrat en l’activitat política.

        La bomba que dissortadament si va esclafir à l’any següent és la que li col·loquen a la finestra de la dreta  de la façana de la casa  de Joan Fuster, al carrer Sant Josep 10 de Sueca. L’explosió va destrossar la dependència, destinada a llibres d’edicions per a bibliòfils. Entre l’enderroc produït per l’explosió vaig veure un llibre gran, d’un format especial, de poesia, sense que recorde l’autor, al qui la metralla li havia produït quatre ferides en la coberta com si foren causades per una urpa. El seu títol era “Devastació”. I les ferides semblaven quatre barres.Coincidència.

        Aquest moviment d’agitació i contestació urbana tingué un cicle i una territorialitat. Ara bé, mantingué la seva virulència més forta, per una banda, fins la paralització de la autonomia per la via de l’article 151 i amb l’arribada de Monsonís a la Presidència del Consell, per l’altra amb l’assetjament al Ajuntament de València en la celebració dels actes del nou d’octubre, que Juan Luis Sancho Luna descriu molt bé. A penes tingué durant eixe temps una extensió territorial superior a les dos comarques de l’Horta de València i això per la facilitat de desplaçament des de la capital. Si en alguna ocasió tractaren d’exportar la protesta més enllà, en actes públics seguint la Presidència del Consell, tenien un ressò escàs. I llevat el cas del qui era cronista oficial de la Diputació d’Alacant, tampoc hi hagué una opinió pública de solidaritat. Passades les eleccions generals i municipals de l’any 1979 i de cara sobre tot à les expectatives de les següents és quan el moviment anticatalanista tindrà una configuració política i més pes tant en la dreta de manera unànime, com part important de l’esquerra.

        Entenc que dins d’un escenari tan dramàtic per morts, segrests, bombes i atemptats com el que travessà la “transición” aquesta violència anticatalanista pot qualificar-se como pecatta minuta. Tot depèn -com sempre- de la perspectiva que s’examine, la general de tot l’Estat o la singular del País Valencià. Però hi una nota comú a una i altra i es la falta o carència de voluntat pels poders públics de tallar la inseguretat ciutadana i de perseguir als culpables. Per què mai, ni la policia ni els Jutjats donaren mostres d’interes per aquest tipus de violència. En el cas de la bomba deixada al portal del meu pis, mai vaig declarar en seu policial ni judicial. Crec que no hi hagué ni atestat, per què ningú em va citar. Res. Tampoc conec el resultat final de les diligències judicials provocades per la denuncia que vaig presentar per l’intent d’assalt al Palau de la Generalitat que hi hagué amb la cremà d’una senyera. S’aportaren fins i tot fotografies per identificar als autors dels aldarulls que es varen produir al voltant de la porta del Palau i trepant per una finestra arribaren fins la senyera del Consell penjada en un pal del balcó. Mai he sabut el resultat de la denuncia, ni si el President Monsonis la va retirar després. La qual cosa tampoc em produeix cap sorpresa.

        I això passava per què els Governadors Civils deixaven créixer la violència anticatalanista seguint la política d’un Govern Central feble i egoista, atès que tant el Consell com l’Ajuntament de València tenia una majoria d’esquerres. Inclús, ú dels Governadors que patirem en la província de València, feia també la guerra pel seu compte i escrivia sota pseudònim, articles animant i justificant la protesta com fruit dels errors del psoe. Que l’escalada de la tensió tingués per objectiu el partit en l’oposició de l’Estat i majoritari al País Valencià ho consideraven molt beneficiós. El penós èxit que els aldarulls anticatalanistes anaren guanyant als carrers de la ciutat de València animà la UCD a posar-se al front d’aquelles reivindicacions tan peregrines pel secessionisme lingüístic, lo Regne i la Senyera reial. El mateix Abril Martorell vingué des de Madrid, desplaçant a Emilio Attard per encoratjar la pressió anticatalanista quan l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia acordat pels partits unionistes en Benicassim, per la via de l’’article 143. Però malgrat l’aferrissada defensa va perdre les eleccions de l’any 1982 anant com cap de llesta per València. L’anticatalanisme s’havia fet políticament major d’edat i aspirava a esser en els primers llocs de l’esquerra i la dreta política després de l’èxit aconseguit en la ciutat de València. Fins i tot temptà a una emancipació política total (URV) que no passà de l’Ajuntament de València, para fondre’s entre els partits majoritaris (PSPV-PSOE i PP) i restar de forma definitiva. En l’actualitat arriba la seva influència als sectors del nacionalisme valencià que sota l’excusa de fer una revisió de Joan Fuster (?), troben les arrels d’una “nació valenciana” sense contaminació amb els països catalans a partir de l’edat mitjana i amb continuïtat històrica fins al present. Però aquesta, com diria Rudyard Kipling és una altra història.

        El anticatalanisme apareix amb Joan Fuster però el catalanisme no fos pas un invent d’ell. Tampoc es pot considerar com un ideòleg o un politòleg que descobreix aquesta teoria. No ho crec. Es curiós que els dos llibres objecte de les ires anticatalanistes foren escrits per Joan Fuster de forma involuntària. En el cas de “El País Valencià” l’editorial encarrega l’obra a un altre autor i de rebot, al incomplir aquest l’encàrrec, li’l passaren al Fuster. I en el pròleg de “Nosaltres els Valencians” el mateix Fuster s’excusa d’escriure un llibre que més li hagués agradat llegir escrit per un altre. La qual cosa significa, al meu parer, com un intel·lectual sòlid, prolífic, erudit, crític fins practicar un escepticisme crònic i de formació enciclopedista-volteriana arriba a esser difusor del valencianisme catalanista de manera un tant fortuïta i accidental.

        El que si crec es que el “catalanisme” del País Valencià es produeix al mateix temps en que la producció industrial i de serveis supera la tradicional producció agrícola selectiva que venia sent característica de l’economia d’aquest territori al llarg de la història. Un esforç que, a més a mes, s’ha produït gràcies a la col·laboració d’una població emigrant que representava la quarta part de la població laboral, demostrant la formidable capacitat d’acollida del nostre poble, com un poble mestís i de ribera del Mediterrani.

Foren els ianquis els qui ens demostraren, amb la Ford, el potencial del teixit productiu del nostre estimat País. Per una selecció d’ordinador varen descobrir que posseïa un territori pla, sol tot l’any, fàcils comunicacions per terra i mar (i això que no tenim el corredor del Mediterrani) envers un mercat de consumidors tant potent com l’europeu i , a més a més, una ma d’obra amb certa formació, creativa però gens recelosa front un treball fastigós de producció industrial en sèrie, atès que no hi havia tradició industrial. Una ma d’obra damunt poc conflictiva per mantindré algun tipus de lligam o vinculació amb una producció agrícola familiar. Tenim per tant el teixit social i les condicions geogràfiques òptimes per qualsevol activitat econòmica del segle passat i del present.

        En un poble amb eixa capacitat productiva per una economia moderna, sense la dependència à les contingències de la natura i dels mercats que condicionen l’agricultura,  és natural l’impuls de aixecar-se dempeus per aspirar una modernització integral per guanyar els primers llocs en la contemporaneïtat colze a colze i dins de la societat que batega al mateix alè. Un anàlisi de la nostra realitat històrica i del present que provoca l’efecte coherent d’apoderament pel nostre poble.  Eixe és l’impuls descrit per Joan Fuster a l’hora de trobar-hi la nostra comú d’identitat amb els pobles de parla catalana, atès que a més de la llengua hi ha una cultura comú d’esforç, treball i valors socials que són coincidents per a tota la gran nació catalana. Indicadors que ens diferencien molt profundament de la cultura tradicional espanyola, malgrat que dissortadament eren aquests els mes coneguts i practicats per l’antiga societat agrícola valenciana. La convivència històrica ens havia contaminat fins i tot per a justificar l’existència servil d’un “Levante feliz” nascut “per ofrendar nuevas glorias España” com reclama l’himne regional.

        La potència del nou model de País València, exigent i competitiu, capaç de produir una economia industrial i de serveis moderna i acollint una mà d’obra emigrant sense problemes exigia identificar-se entre els seus afins i la llengua resultava el vehicle natural de contacte. Una comunicació que facilitava la importància en la visió del model social més acord en eixa seguretat de País. Una Catalunya moderna, competitiva, innovadora. Un País Valencià semblant. Dos economies complementàries. Uns països catalans amb el mateix model de societats horitzontals, força democràtiques i amb  moral republicana. I calia aprofitar la sortida de la Dictadura per soterrar els models dels passat. Eixe pense que va esser el paper de Joan Fuster. Ell va posar el punt dalt d’un pal per trobar la “i”. Ens va netejar les teranyines que impedien la perspectiva clara, diàfana i contundent de qui som. Així doncs, tal i com deia al principi la perspectiva o punt d’enfocament sempre és el més important. I aixina serà sempre.

        Josep Lluís Albinyana i Olmos

        Sant Joan de Moró, setembre 2018.

Pròleg llibre Manel Arcos "Conflicte d'interessos. Bandolerisme i vendetta a la Marina (1844-1875)

De Manel Arcos el primer que vaig conèixer va esser la veu. Vaig escoltar-hi una entrevista un amic cantant al seu programa (paraules en silenci) en  una ràdio comarcal. Em va sorprendre i em va agradar.  Admire el bon periodisme del qual l’entrevista és una proba de màxim nivell. Sentia com la veu, creava una hospitalitat íntima, respectuosa i seductora, per anar poc a poc explorant la llarga obra artística del personatge. Al acabar, havia passat un hora à gust i vaig reafirmar la meva confiança amb la rica realitat d’un País Valencià, que alguns tararots es neguen à veure.

                Ens trobarem més tard els dos dins de les xarxes de l’internet (el sisè continent avui en dia) i de seguida brolla una cordial amistat. Vaig conèixer la seva obra poètica i em va sorprendre de nou amb aquest llibre sobre el bandolerisme valencià.  Resta clar que a més de bon professional és un creador versàtil, capaç de fer poesia, o periodisme d’actualitat ó investigació històrica. I tot amb una humanitat poderosa, atraient i que t’atrapa amb la seva cordialitat i confiança.

                Mai sabré les raons per les quals em va demanar una glossa d’aquest llibre. Pot esser que tampoc les hagi. Però, desprès d’acceptar-hi la seva oferta, he sentit una profund agraïment. Per que les seves pàgines m’han retrobat amb els indrets i paisatges de la meva infància. Inclosos personatges tan rudes com el protagonista del llibre. Atès que en aquella llunyà etapa estiuejava en una caseta situada en la muntanya del costat dret on s’alça l’Ermita de Sant Antoni, de Llombai. Moltes vesprades passejava en els meus pares pel camí del calvari que puja à la dita Ermita.  Des de llur esplanada es divisen el tres pobles, Llombai, Catadau i Alfarb. Dins, gaudint el frescor del humit silenci, calia la visita de rigor al Sant “del porquet” i, de pas, es furonejava en les ofrenes de cera que penjaven per les parets, als peus i als costats del Sant. Pegada à l'Ermita, tot seguit a l’esquerra de la entrada, està la petita porta de la casa on habitaren els ermitans que varen succeir a l'amic que tenia, al seu temps, el tio Joan de la Marina, protagonista principal del llibre de Manel. I per la petita finestra amb reixa de ferro colat oberta en eixa porta, aguaitava esperant hi trobar algú. Cosa que mai va ocórrer.  Uns records d’aquella infància que aquest llibre m’ha retornat, com una mena de deute que els devia  per l'emoció gaudida d’aquelles excursions.

                Però l’obligació encarregada pel Manel és la glossa del llibre. I dec complir per anticipar-hi al lector que te entre les mans un treball acurat, sorprenent i força interessant. Que posa damunt la taula una informació poc o gens coneguda relativa al bandolerisme valencià al segle XIX. La qual cosa te l 'interès d'omplir el buit fosc que amaga un passat recent i que és la clau per entendre el present. Doncs l'Espanya centralista-borbònica es va dissenyar en aquell segle. On varen néixer també el bipartidisme, i la corrupció, i el deute públic impagable, i el clientelisme polític, i l’evasió de capitals i el llarg etcètera de tots el mals que ens han acompanyat durant el segle XX i encara avui en dia.

                El mèrit singular que trobe en aquest llibre és el rigor. Per què utilitza fons documentals. La qual cosa ens introdueix en el rere fons de diversos esdeveniments, que són el reflex del trànsit de la societat espanyola del segle dinou. Malgrat l'escàs creixement de la població, que passarà de deu a dinou milions d'habitants en cent anys. Una mobilitat personal tant pel territori del País Valencià (el protagonista nascut en la comarca de la Marina, s' instal.larà en la Ribera Alta i recorrerà diverses comarques) com per la resta del territori espanyol. Que s’estén fins i tot per les terres de la Mediterrània, atès que serà l'Argelia  on es refugiï uns anys.  Estada que era coneguda com «l’emigració oronella» i que era pràctica de molts valencians acollits temporalment en aquelles terres àrabs on anaren els nostres moriscs al esser expulsats.

                 També reflecteix el Manel l’inestabilitat del Poder en l'Estat al llarg del segle. Un desordre irresponsable que es manifesta a partir de la mort de Ferran VII, amb la regència de Maria Cristina i la primera guerra carlista. Atès  que el germà del rei, En Carles, rebrà el suport de l'Europa absolutista (l'Austria, la Prussia i la Russia),  i la seva neboda, Isabel II, el de  l'Europa liberal (l'Englaterra, la França i la Portugal). Etapa de l'Estatut Reial de 1834 i en la que es durà a terme la divisió provincial.  La qual  cosa provocarà la nova distribució de l'Administració de la Justícia, amb la creació dels partits judicials  (1834) a càrrec d'un jutge llicenciat en dret, perdent els Alcaldes  la jurisdicció que tenien  en les causes criminals.  À l'any següent el «Reglament provisional  per l'administració de justícia» és una bestreta de les futures lleis de procediments civils i penals, que vindrien més avant, la primera en 1855 i l'última en les acabades del segle en 1882, desprès de la Llei de garanties de 1870. 

                I de seguida es va iniciar la tècnica del cop (pronunciament) militar com instrument corrector del poder. Venen la sèrie de noms coneguts com efemèrides iil.lustres, quant no passaven de colpistes insurreccionals : Els generals Espartero, o Narvaez, O'donell, o Prim, o Serrano o Topete faràn carrera al llarg de la resta del segle.  I és força interessant descobrir que des del «Manifest dels Perses»(1814) rebent a Ferran VII de l'exili (on felicitava a l’Emperador francès per llurs victòries contra la guerrilla espanyola) i per enaltir la seva Monarquia absolutista, hagi segut València i el País València la seu dels moviments  més reaccionaris.

                Passa amb el cas de Narvaez, en 1843, per provocar el Govern moderat que farà la Constitució de 1845, restringint el sufragi i declarant la catolicitat de l'Espanya. Govern que crearà la Guàrdia Civil per desmobilitzar la «Milícia Nacional» que crearen les Juntes Locals per enfrontar-se a l'exèrcit de Napoleó i que estaven sense control militar.  Augmentarà la centralització administrativa al organitzar la província amb un Govern Civil i una Diputació. També produirà l'unificació legislativa amb la codificació penal (1848) i civil  (projecte de 1851). El cop militar després dels generals Espartero i O'donell donarien pas al bienni anomenat progressista de 1854 à 1856, amb el projecte de nova Constitució en aquest últim any. A continuació O'donell substitueix en el poder a Espartero i aquest novament a O'donell fins al nou cop militar protagonitzat pels Generals Prim, Serrano i Topete, aliats pel «Pacte d'Ostende» i en les mires més altes, atès que volien fer fora als borbons (mal pagava el general Serrano haver segut l'amant de Isabell II per molt de temps).  Pronunciament que inaugura el «sexenni revolucionari» amb  la restauració de les Juntes provincials i la nova constitució de 1869 i l'exili de la reina borbó, donant pas al rei d'origen italià  Amadeo I (1871) i l'assassinat  del General Prim abans d'arribar a Espanya.

                Les pressions de l' Església, els monàrquics ((liderats per Cánovas) , els carlistes (liderats per Candido Nocedal), els empresaris amb negocis en Cuba i els conflictes socials de naturalesa agrària i els primers moviments obrers al món de l'industria, provocaren la renuncia  de  Amadeo I i va nàixer la I República espanyola, amb la Constitució de 1873 que passà d’esser Federal a cantonal i a la fi d'ordre (militar), sota la presidència successiva de Pi Margall, Salmerón i Castelar.  Sent el cop del General Pavia(1874) la que dissoldrà les Corts republicanes  donant-li la Presidència altra vegada  al General Serrano. Però serà de nou el cop militar del General Martinez Campos en el Camp de Morvedre, el que portarà la restauració borbònica amb Alfons XII, des de 1875 a 1885 i la regència de Maria Cristina des d'aquesta data à 1902. Dos restauracions ultra borbòniques des del País Valencià on també lluitava amb coratge l’exèrcit carlí, dominant les terres del Maestrat.

                A partir d’aleshores es farà la última constitució del segle XIX, la de 1876, per atribuir  la sobirania al rei i a les Corts, ratificant el centralisme. Amb dues cambres, la separació de poders i el sufragi censatari i consagra el bipartidisme. Model de participació que exigirà la força del clientelisme partidista, la qual cosa enfortirà el caciquisme à nivell local. Serà l'encarregat de controlar el resultat de les urnes. I funcionarà tan be, que des de 1874 a 1902 hi hagueren sis governs liberals i altres tants governs conservadors,  sota el lideratge aquells de Sagasta i estos últims  el de Cánovas.

                El llibre del Manel és per tant la resposta d'un escenari polític tèrbol. Així com el d'una societat empobrida per la corrupció, per l'aparició d'una industrialització erràtica, pel lladronici del rei, dels banquers,de l’Església,dels terratinents o de la burgesia capitalista. També el d’una població delmada per la fam, les guerres carlistes, les del Marroc,  les de la Conchinchina, les de Filipines o les de Cuba. Un temps en els quals, a més a més, la construcció d’una nova estructura de l'Estat  -el centralisme- sacsejava l'organització tradicional dels territoris de les diverses nacions integrades sota l’escut de l’Espanya. Dins d’aquests paràmetres ens trobem amb les tràgiques històries dels bandolers roders tractats pel periodista de forma acurada i seguint sempre les fons documentals.

                L’obra ompli doncs el buit informatiu que tenia sobre el tema. Aquest és un primer fruit vàlid. I és d’agrair-li al Manel el seu treball  d’investigació. Però,a mes a mes, també ens obri unes amples finestres per aguaitar sobre altres panorames.. I no cal fer la pregunta sobre si es poden identificar aquells bandits com uns lladres i assassins vulgars. La seva marginalitat és fruït de la feble cohesió social de l’època. Per no afirmar que fou el mateix caos de l’Estat l’encarregat de deixar-los al marge de la societat (de quina?). És cert què l’immensa majoria de bandolers havien fet la guerra de l’independència junt a soldats, intel.lectuals o inclús retors. Anticiparen així l’èxit de la guerrilla front a l’exèrcit convencional. I alguns, a partir de la desmobilització de les milícies populars decidiren continuar el combat pel seu compte, davant la traïció del borbó i de la classe política. O pot esser que directament es passaren al bandolerisme sense més. En qualsevol cas era una mena de traure el pit l’individu i aixecar-se front l’opressió d’una situació angoixant.  La qual cosa exigia força valor al elegir el camí envers la muntanya. No tenia cap garantía de supervivència. Per què la resposta punitiva de l’Estat era letal. Segons la “Novíssima Recopilació de les Lleis d’Espanya”, publicada des de 1802 fins 1805, eren vigents encara les Reials Pragmàtiques del rei Felip IV, de 15 de juny i 6 de juliol, per les quals se’ls jutjava en rebel.lia, després de tres citacions per edictes, i a partir de llur sentència condemnatòria, qualsevol podia matar-los. I si eren detinguts, eren executats en la forca. En la “Cartilla Real, para Escrivanos públicos”, de Carles Ros (Notari i Escrivà públic,València, 1762) es descriu el formulari de com deu esser executada la pena capital, i, com, comprovada la mort per l’escrivà, deu esser tallada una mà del condemnat pel braç.  I en el cas de matar un bandit a un altre ja jutjat, se li perdonaven llurs delictes. O en el cas de no esser delinqüent podia obtenir el perdó per dos que ho foren, si es tractava d’un cap de quadrilla, o de un sols si no ho era.

                Amb una resposta punitiva tan brutal, es fàcil entendre l’aplicació freqüent de la “llei de fugues” per la Guàrdia Civil. Un cos militaritzat,creat a l’any 1844 per neutralitzar des  del poder conservador la temptació de restaurar les milícies populars de les Juntes locals –defensades pels liberals- i també per perseguir als bandolers amb un armament més efectiu que els que aquells utilitzaven. Per què les armes d’aquestos solien esser els trabucs, mortals a curta distància, però ineficaços més enllà. Mentre que la Guàrdia Civil disposava de fusells (canó llarg i estriat) amb una efectivitat a llarga distància.  I una simple ferida de bala tenia resultats mortals. Per que que no hi havia assistència sanitària en les muntanyes i la pena pels “receptadors” que li donaren ajuda era la mateixa.

                A partir del Codi Penal de 1850 es castigava amb la pena de cadena perpetua à mort el robatori en quadrilla, produint una mort, lesions o detenció de la víctima. 

                La reclamació pel reconeixement d’uns dret de la persona serà una constant en les diverses constitucions del segle XIX. Apareixen en unes i són silenciats en altres. Els primers brots d’unes garanties processals es descriuen en el Reglament provisional per l’Administració de la Justícia de 1835 abans nomenat. Però la Llei Processal Penal amb unes garanties semblants à les actuals serà de 1882.

                Ens podem per tant fer una idea del valor dels bandolers descrits pel Manel Arcos, assumint les extremes conseqüències de llurs fets. No eren sols uns desesperats, sinó uns homes valents, d’extraordinari coratge i ferocitat. Condicions naturals de tots ells. No es corresponen en els desqualificatius que dels valencians havien fet aquells del Inquisidor Ximenez de Reinoso en 1582 o del mateix Comte-Duc de Olivares al 1626 (“tenemos por blandos a los valencianos”). Aquestos roïns personatges confonien l’absència de la violència més pròpia dels pobles de Ponent, amb la nostra civilitzada cultura, pròpia dels pobles riberencs de la Mediterrània. Però ara n’estic segur que el lector es sorprendrà tant com jo d’haver-hi tants i tants valencians bandolers aguerrits i ferotges, trets del silenci per la investigació del Manel Arcos.

                A la fi, veig el llibre aquest com una encertada troballa històrica que serveix per descobrir la tèrbola societat del segle dinou. I, al mateix temps, també descobreix el coratge d’uns homes valencians marginats dins d’un sistema caòtic. Una resposta rude i també valenta, que ens desperta una sensació familiar, un “dejà vue” molt pròxim, propi de la nostra gent. En el meu cas, per exemple, em recorden aquell home (el “Tio Daniel”) que vaig conèixer també en la mateixa època de la meva infància i que habitava en les proximitats de la muntanya de l’Ermita de Sant Antoni. No sé que cosa havia fet en la guerra. Però havia pagat després en presó i havia perdut a mes a mes la dona, deixant-li tres fills per criar. Encara era desterrat del poble. No tenia més que la casa (construïda per ell mateix à la muntanya), l’haca i les ferramentes de treballar la terra. I sense cap ajuda, sols, va esser capaç de plantar de vinyes tot un barranc, situat a dos hores de camí, prop del terme de Picassent. Em comptava que la tècnica seguida havia segut mitjançant la línea recta d’una corda amb nusos successius que marcaven on tocava plantar un cep. I en cada nus hi havia posat una taronja, el únic menjar que tenia (furtat d’algun hort, segur). Així anés cavant la terra dura i verge del barranc, arrancant margallons i pedres amb el pic i l’aixada. I, al arribar al nus, plantava el futur cep i es menjava la taronja. Amb el temps aconseguí cultivar tot el barranc. El seu passar el tenia amb la collita del raïm. Era també un home rude i valent, enfrontat a llur marginació econòmica i social de la passada guerra.

Sant Joan de Morò (Castellò), mars de 2015

QUESTIONARI SOBRE JOAN FUSTER

1. Què vol dir ser fusterià per a vostè? Es sent identificat amb aquest concepte? Considera que Fuster va tenir una clara influència respecte del seu pensament nacional?

        Sense cap dubte em sent identificat com “fusterià” per haver rebut d’aquest personatge l’explicació més convincent i aclaridora del meu sentiment patriòtic valencià. La qual cosa vol dir formar una part específica de la gran nació catalana. Joan Fuster, deixant de banda els seus escrits, era un conversador infatigable. La seva hospitalitat acollia nit darrere nit als qui per motius diversos anaven sa casa del carrer San Josep, en Sueca. Els uns, per trobar un assessorament per qualsevol eina d’investigació respecte un valencià que havia deixat una petjada il.lustre à la seva època, dins de la petita història local o la nacional del País. L’erudició de Fuster era tanta que podia abordar –i al mateix temps rebre- qualsevol informació sobre el personatge en qüestió. En aquest sentit va esser un sòlid punt de referència per l’estudi de la història del País Valencià. Però, al mateix temps que omplia aquest buit de naturalesa informativa, sabia enllaçar aquesta temàtica en l’escenari contemporani i per mig d’una irònica explicació anaven desfilant els personatges polítics, escriptors, empresaris, de l’entorn valencià, dels països catalans, o de la resta del món. Res escapava de la seva curiositat i sempre des de la perspectiva més escèptica i crítica, sense utilitzar la desqualificació personal o el menyspreu o el insult envers l’interessat. Aquesta faceta del Fuster feia que totes les nits el seu llar es convertirà en una, o en dos, o en tres tertúlies que finalitzaven en les primers clarors del dia. A més a més, Fuster no solia eixir de casa, i viatjar molt poc, per la qual cosa, un nombre molt nombrós de persones podem dir que hem tingut la sort de rebre el seu ensenyament personal i més autèntic.

Una de les conseqüències més directes d’aquells contactes va esser en el meu cas despertar la consciència nacional, entès com convicció de la meva identitat singular que em permès mantenir una perspectiva capaç de defensar un projecte col.lectiu propi amb un signes distintius característics i que no es troben dins de l’història de l’Espanya. En aquest procés d’identificació la utilització d’un idioma comú ens descobreix la pertinença a la Gran Nació Catalana, com un reconeixement senzill i natural, que no transforma en líquid el fet diferencial valencià per restar dissolt dins l’entorn idiomàtic. Però mai es pot considerar Fuster responsable d’aquesta convicció personal. Tampoc li he sentit cap discurs en defensa enardida d’aquesta conseqüència. El seu paper cal situar-se més bé com un catalitzador d’un pensament lògic i lliure. A més a més, la seva autenticitat en la fidelitat al País, no fent distància amb les seves arrels personals, arrodonia més cabdalment la claredat d’eixe pensament. Fou un creador de solidaritats i complicitats intel.lectuals pel seu saber enciclopèdic i el seu escepticisme crític, propi d’un pensament laic i agnòstic. Però també dotat del rigor exigent de la seva forta contemporaneïtat i modernitat.

2. Quin paper jugà Fuster en el fet que vostè fóra president de la preautonomia? El va assessorar a l'hora de fer el seu equip de consellers, col·laboradors, etc? El conseller Barceló podria dir-se que era un fusterià? 

     Cal descartar qualsevol decisió de Fuster de naturalesa política. Mai. Ara bé, al meu cas, va passar que personalment em resistia a convocar l’Assemblea de Parlamentaris per iniciar una artificial negociació amb el Ministeri de les Administracions Territorials per guanyar el procés preautonòmic. Jo volia que eixe diàleg fora amb la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, atès hi havia partits polítics encara no legalitzats i no havien participat en les eleccions legislatives, però era evident que hi participarien en les municipals. Considerava que existia un deure de fidelitat amb l’organisme unitari. Aquesta reticència va produir certes crítiques i una va esser la del bon amic Vicent Ventura. Aleshores un amic comú em va dir que Fuster volia parlar amb mi. Anàrem junts à Sueca i el Fuster, amb la ironia que li era característica em va dir, de sobte, només arribar en sa casa : “em diuen que et diga que la crítica que t’ha fet un amic nostre, no és cosa meua”. I va afegir, “alà, anem à sopar”. Al tornar, dins la llarga xerrada que varem mantenir els tres, à un moment donat, el Fuster em confessar que ell preferia que fos jo President del futur Consell Preautòmic, per la senzilla raó que la premsa, al parlar de les meves activitats sempre faria referència al “País Valencià” i allò era el més important. Vaig entendre el missatge i als pocs dies es va convocar el Plenari de Parlamentaris per iniciar el procés preautonòmic.

Estic convençut que el Conseller Barceló era fusterià. I tant!. Però no em vaig assabentar fins desprès del seu nomenament.

3. Estava Fuster informat de la seua tasca com a president? El va assessorar en alguna de les decisions que va prendre?

      Tampoc. La meva relació amb el Fuster es mantenia dins de la normalitat anterior al càrrec. Quan tornava de algun viatge oficial –sortia molt de València- al passar per Sueca, si era el cas, em parava a fer una xerrada. I era fàcil comentar les circumstàncies del viatge si era en ocasió d’una festivitat local o un esdeveniment cultural. Em sembla un concepte molt equivocat creure que el Fuster tenia interès en participar de la política concreta. Ell veia els esdeveniments com un espectador interessat, però sempre d'una forma passiva i molt respectuosa amb els amics. Quan es va constituir, per exemple, el Consell al Puig, el Fuster va tenir que matinejar i ser-hi à les deu del matí. En broma sempre em recordaria que mai em perdonaria aquest fet.

4) Quina relació van mantenir Manuel Broseta i Fuster abans que el primer entrara en la UCD i es convertira en abanderat del blaverisme? 

     La relació amb un inici era ben cordial i amistosa per part de el Broseta. Era ben conscient del prestigi intel·lectual i nacional que representava el Fuster. Aleshores tenia molta cura de no fer-li cap crítica. Cal advertir que el Fuster i la seva casa han segut des de sempre un indret al que sols persones amb significació intel·lectual o prestigi d'oposició democràtica podien tindre accés. Jo recorde, per exemple, l'emoció confessada pel Gregorio Peces-Barba o pel Elias Diaz, quan els vaig presentar i varen passar una estona en casa del Fuster, molt més abans d'iniciar-se la transició, als principis del setanta. Era senzillament impensable que el Broseta no fera costat d'aquest prestigi. A més a més, des de sempre he pensat que les diferències del Broseta amb el Fuster es devien a l'enveja d'aquell pel prestigi d'aquest. Broseta à un moment donat, moments abans de la transició, gaudia d'un prestigi acadèmic com catedràtic de Dret mercantil i Degà de la Facultat de Dret, com Advocat amb bona clientela (banc, empresaris locals,etc) i com polític beneït pel PC i CCOO, atès el seu càrrec com President de la Junta del País Valencià. Ho tenia tot. Però no era cert, per què li mancava la confiança del sector nacionalista qui era del Fuster. No era pas estrany que, quan Broseta és abandonat pel PC i pel PSOE (per diferents raons) passe à marcar distancies de forma notòria amb l'idea dels Països Catalans -hi ha un article a Las Provincias acusant del intent de furtar la paella valenciana-en general i amb el Fuster, el Sanchis Guarner i l'Estellés, en particular. Tot seguit inicia la seva particular travessera per conformar la «via valenciana del blaverisme» amb l'estreta col·laboració de la subdirectora de Las Provincias (Maria Consuelo Reyna) i el catedràtic de dret constitucional, Ferrando Badia, uns obscurs personatges que compartixen amb el Broseta el comú denominador de l'enveja del prestigi que tenen guanyat els seus desqualificats enemics : Fuster, Sanchis Guarner i Estelles.

5) Quan va decidir deixar la presidència del Consell va demanar assessorament a Fuster?.

       Em sembla molt estranya aquesta pregunta. No te peus ni cap. Per què mai vaix decidir deixar la Presidència del Consell. Aquesta és una decissió que va prendre l'executiva del PSOE al País Valencià sense comptar amb la meva opinió i, pel contrari, provocant la comissió d'un possible delicte per la meva part (l'abandó de funcions públiques), per la qual cosa demostrava la seva irresponsable decisió. Jo vaig dimitir, a continuació, del escó de Diputat per València al Congrés espanyol i uns mesos tard em vaig donar de baixa del PSOE i al mateix temps com Patrono de la Fundación Pablo Iglesias, trencant tots els meus lligams amb aquest partit. Per les quals decisions mai li demani opinió al Fuster.

6) Com llegia els articles de Fuster contra el procés de transició valencià? Influïen en les seues decisions com a president? I en les del PSPV-PSOE?

      Amb la curiositat, l'interès i el respecte que des de sempre ha tingut l'obra del Fuster. Encara que no em produïen cap sorpresa, atès que les nostres xerrades eren més potents. No tenia cap dubte sobre les dificultats presents al procés autonòmic del País Valencià i l’esperada reacció de la caverna política, atesa la tradició d’ultra dreta de la burgesia valenciana. Per la qual cosa no confiava en les ajudes que s’en adonaren al Consell. Tanmateix al llarg del temps, durant l’etapa dels nous ajuntaments democràtics i llurs pronunciaments per l’autonomia, el seu escepticisme inicial em va fer l'efecte que canviava a un cert optimisme o millor satisfacció. Però sempre mantenint una prudent distància, per què no era un home públic. Per exemple, quan alguns Ajuntaments guanyats per l'esquerra en les primeres eleccions, feien públic homenatge al Fuster, no sabia en eixos actes quin paper fer. La seva modèstia li feia amagar la satisfacció que podia sentir en aquests moments i la sorpresa de fer-se pública la seva presència. A diferència d'altres homes de lletres del nacionalisme, no semblava pas que gaudia per aquestes manifestacions públiques d'homenatge. Semblava com si ell no trobara mèrits per rebre un reconeixement públic o acceptés l’invisibilitat que des de sempre li tenien condemnat els mitjos oficials del règim anterior i de la cultura regional valenciana. Tinc una anècdota que passà al poc de deixar la Presidència. Un dia, à la fi del vespre, vaig anar-hi pel Fuster, sense previ anunci i em va sorprendre veure que duia jaqueta, quan el seu vestit habitual era el batí à l’hivern o el pijama à l’estiu. Vaig pensar que tenia previst sortir i al dir-li-ho, em negà tal compromís, aclarint en bon humor que duia americana per què havia tingut una entrevista aquell vespre, afegint que d’aquestes obligacions jo en coneixia prou. Al sopar, em va comentar que havia rebut un matrimoni de Sueca, que visitant la Urss, en un viatge organitzat per Comissions Obreres, en el museu de l’Hermitage, al fer un comentari la dona, en valencià, la persona que els guiava, els havia dit si eren catalans, a la qual cosa havien rectificat dient-li que eren valencians, precisant a més a més que eren de Sueca. I per la seva sorpresa la guia els havia respost :”ah, del poble de Joan Fuster?”. El matrimoni es quedà bocabadat. Al tornar, en l’avió, la dona li va proposar al seu marit fer-li una visita al Fuster, per què sent tant important s’en havien assabentat de la seva existència, en la URSS. Anècdota que el Fuster em contava en el seu bon humor, amb dosi d’ironia, explicant que la guia russa s’en havia encertat per què els obligaven passar un examen de respostes tipus test on al costat de Sueca, com poble del País Valencià, posava Joan Fuster, escriptor, sense més explicació.

La modèstia humil del Fuster i la seva perspectiva sempre intel.lectual sobre los coses, em resulta incompatible en eixa imatge d’activisme polític subversiu que des dels seus crítics se li vol construir. N’estic segur que el seu pensament era subversiu, però mai les seves accions. En conseqüència cal acceptar els seus escrits en tot moment com una aportació intel.ligent per resoldre o explicar els entrebancs dels esdeveniments diaris, des de la seva perspectiva.

7) Quin paper jugà Fuster en els primers governs socialistes dels anys vuitanta?

          Ell no crec pas que hi jugarà cap. Es va mantenir en tot moment com sempre. Era evident la seva perplexitat davant del canvi en la política autonòmica. I si abans patia recel del recolzament de la dreta envers l’autonomia del País Valencià, ara l’incertesa la provocava també l’esquerra. Damunt la presència de l’antic PSPV en el nucli de les decisions oferia una raonable expectativa de recuperar l’esperança. Tanmateix el pas del temps s’encarregaria d’augmentar una confusió que sols permet una interpretació molts pessimista per les perspectives nacionals dels País Valencià. Hi entrarem als anys tèrbols de substituir la modernització del nacionalisme, amb la frivolitat de la “moguda” madrilenya, posant per davant les arts plàstiques i la música sense lletra reivindicativa com les senyals de post-modernitat. Alguns parlaven fins i tot d’esser en la post-transició. L’economia del taulell creava noves vies urbanes més amples i boniques fonts. La radio televisió valenciana era la via per verificar que darrere del “pensat i fet” no hi havia res. I es descobria que la cultura valenciana no era més que un conflicte, al qual es deuria “pel bé de tots” esmortir. La conclusió va esser que entre la dotzena d’intel.lectuals i artistes que s’anomenaren per integrar el nou creat Consell Valencia de Cultura, el Joan Fuster no tenia plaça. Era massa subversiu el seu nomenament. Així doncs, el paper de Fuster, va esser el de sempre : l’invisibilitat social i cultural, fins a la seva mort. Les seves despulles varen merèixer un soterrar multitudinari. Uns per plorar al mestre i altres per restar ja tranquils.

8) Què ens ha quedat de Fuster?

          Crec que la qüestió es deu formular à l’inrevés. Per què de Fuster no s’en ha perdut res. Tot resta viu i operatiu. Sols els seus detractors volen fer creure que és ja un episodi històric i a més a més –volen afegir- fracassat. Diuen que va esser un personatge que alluernà un sector reduït dels universitaris dels anys setanta defensant un catalanisme pansit, fruït de les subvencions rebudes per baix corda de la Banca o Generalitat de Catalunya. Anant un pas més enllà els mateixos defensaran les tesis del republicanisme valencià o les de la restauració de principis de segle, com els referents polítics vàlids, abandonant la temptació d’una “tercera via”.

Cal dir, en primer lloc, que sense l’existència del Fuster, de entrada, els seus detractors mai hagueren despertat del somni que’ls tenia dormint des de la batalla d’Almansa. Ell ha complit el paper de revulsiu que ha fet reaccionar a tothom i provocar que cadascú prenga posicions enfront del fet nacional dels valencians. Fins a la seva aparició no hi havia cap resposta vàlida. Eren disquisicions més literàries que polítiques.

El pensament del Fuster, a més a més, manté una coherència tan gran que el pas del temps li augmenta la fortalesa. És impossible rebatre de manera racional les seves tesis. Sols per la via emocional o de arguments vinculats a teories sobre l’origen de la llengua catalana i llur àmbit d’extensió geogràfica (el llemosí) poden adonar una aparent controvèrsia. Però mai quan s’aborda el nucli de la qüestió nacional, com és pertànyer el País Valencià à la Gran Nació Catalana i esser-hi una part específica i important. Aquest retrobament intel.lectual en la nostra essència nacional, ens produeix un efecte immediat d’alliberament psicològic. Ni formen part de la nació espanyola-castellana, ni som orfes perduts dins dels plecs d’un repartiment històric. Històricament som la part de la nació formalment creada pel Rei En Jaume I à 1238,amb la conquesta catalana d’aquest territori i que resta vinculat dins les terres de la nació catalana, amb una Institucionalització com Regne de València. Però, el que és més important, com un projecte social o nacional ens sentim avui en dia –més que mai- com un territori mal administrat i secundari de l’Estat Espanyol, amb una cultura pròpia menyspreada, explotada i malbaratada en els seus recursos i amb un fort desig de vincular-se al present de la gran nació catalana. La qual cosa és posar-hi en marxa la nostra capacitat de treball, per què som un poble molt treballador, de construir activament la pau, per què som un poble antimilitarista i solidari, de pertànyer de forma activa al món de les ciències, per què som un poble racionalista que no es deixa atrapar en la captivitat de les religions i per què som un poble que estima la seva terra, acurada des de sempre de forma exquisit pels valencians.

Crec que del Fuster hem rebut, per tant, la nostra avaluació com poble. I a més a més, ens va ensenyar a creure en la racionalitat i els valors enciclopèdics per damunt dels que sols s’expliquen per la fe o l’emoció. I aquesta metodologia és tan important o més que les seves obres.

QUESTIONARI SOBRE JOAN FUSTER de Josep Lluís Albinyana i Olmos (any 2017)

TRENTA HUIT ANYS DESPRÉS. Els anni horribilis

(Als trenta huit anys de la revista Saó)

El fet de sobreviure una revista de pensament més de trenta anys és un bon indicador de la salut de la societat en la que se insereix. Ens deurem doncs felicitar tots per l’èxit de “Saó”. I si repassem de que ha anat aquest període li deurem un homenatge per la seva heroïcitat.

L’any 1976 va conèixer el naixement d’una premsa molt significativa per la nostra societat, atès que a més de “Saó” varen aparèixer El País i el Avui. També va esser l’any del cop militar de Videla, en l’Argentina, amb la liquidació durant els anys següents de llur oposició mitjançant la terrorífica tècnica dels “desapareguts” (nosaltres encara els tenim soterrats als marges del camins), amb el triomf de Jimmy Carter en els USA i la mort de Chu-en-Lai i Mao-Tsé-Tung, en la China. Triomfà Mario Soares en Portugal, guanyà l’esquerra (partit comunista i socialistes) en la Francia i va existir el risc d’un cisma dins l’Església Catòlica amb el Bisbe Lefèbvre.

Però sense dubte el esdeveniment més significatiu –al marge de Saó- seria la concessió del Nobel de Economia a Milton Friedman, acèrrim defensor del “monetarisme”en economia, que vol fer de la quantitat de diners el factor central en l’evolució del cicle d’un sistema econòmic. Aquesta decisió de l’Acadèmia Sueca assenyalava la fi de les teories Keynesianes, amb l’aparició de la famosa Escola de Xicago ,-i les seves tesis per desplaçar la política per l’economia monetarista,- la qual cosa significa l’enaltiment dels mercats fiduciaris amb la practica d’una economia lliberal radical i salvatge. El punt de partida era considerar més efectius els mercats que la política, atès que hi ha menys risc en defensar els interessos que les ideologies i que la societat no existeix, sinó la suma dels interessos particulars i que l’Estat, en definitiva, es deu reduir à la mínima expressió i privatitzar els serveis públics. Les conseqüències d’aquesta infame Escola de Xicago les venim patint al llarg d’aquestos anys, bé qualificats de “horribilis annus”.

Tanmateix per nosaltres seria l’any que més tragué el pit l’oposició democràtica des de la clandestinitat, desafiant al Govern. El sindicalisme no legal tindria el congrés de la UGT, en Madrid, amb assistència de organitzacions internacionals i crearia la anomenada “Cordinadora de Organizaciones Sindicales” entre Comissions Obreres, USO i UGT, com un assaig de la unitat d’acció del moviment obrer, seguint el model sindical italià. La testimonial democràcia cristiana de Ruiz Gimenez i la de Gil Robles es manifestaven a favor de la fusió i com referent polític fora del règim. L’Assemblea de Catalunya va convocar de forma il.legal més de cent mil persones per demanar l’amnistia, la llibertat i l’autonomia. El PSOE va celebrar un congrés amb assistència també d’una nodrida representació internacional. I com petjades de la crueltat feixista del règim seran els cinc manifestants morts en Vitoria, per motius sindicals, i el mort en les festes de Fuenterrabía, en ocasió d’exhibir una ikurriña. I del feixisme civil, la sang vessada en la concentració carlista de Montejurra, que junt al judici penal contra els nous militars de la Unió Militar Democràta, demostren l’autèntic ADN del franquisme.

Però sense dubte el fet més important d’aquell any per nosaltres va esser, en primer lloc la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, que agruparia a tota l’oposició democràtica organitzada en el territori del País València, amb el compromís de participar en el procés constituent de l’Estat,sent els parlamentaris escollits els “encarregats de confeccionar l’Estatut d’Autonomia que haurà de sometre’s a votació i aprovació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu” (punt 5). Unitat que ens permetria participar-hi en la creació de la Plataforma d’Organismes Unitaris de tot l’Estat espanyol, que integrava tant les aliances del PCE i PSOE a nivell de tot l’Estat, com els organismes unitaris de territoris concrets (Assemblea de Catalunya o la nostra Taula). L’oposició, per fi, restava unificada i designaria una Comissió de 9 membres(més tard 10) per iniciar el diàleg amb el Govern. Aquesta plataforma també reclamava garantir els respectius processos autonòmics constituents, al mateix temps que el de l’Estat, per què foren aprovats per llurs pobles (punt 6).

Es pot dir, des de la perspectiva actual, que fins ací arribarem. Per què l’any següent va esser el de la contraofensiva governamental. Suarez va substituir la dita Comissió pel PSOE, per elaborar una Constitució que instal.lara un model bipartidiste amb un sistema de representació parlamentaria que, seguint la plantilla de la Llei per la Reforma dissenyada per Fraga Iribarne, lleva representants a les circumscripcions més poblades, en benefici de les menys poblades. I el règim va traure el pit amb els “Pactes de la Moncloa”, on els representants polítics i sindicals dels treballadors acceptaven compartir els efectes de la crisi econòmica, quan no havien participat en llur creació. Es la primera aparició de les tesis de l’Escola de Xicago. La Constitució de 1978, a més a més, va servir per tranquil.litzar l’escenari del mercat europeu unificat, com alternativa a la fi de la guerra freda i per eixa eina Willy Brandt rebria al 1979 el Nobel de la Pau pels seus treballs sobre “l’east-politik”. Caldria haver-li guardonat també amb la Creu de Carles I pels seus treballs sobre la transició en Espanya.

Per desgràcia el nostre camí cap l’autogovern, complint els tràmits constitucionals, tingué que substituir els acords de la Taula pel Compromís Autonòmic signat per tots els partits polítics i sindicats presents al País Valencià (9/X/1979), i obtindre més del noranta per cent de tots els ajuntaments dins del termini, per accedir a un Estatut que fora votat pels valencians.

Malgrat tot, els partits parlamentaris varen decidir renunciar a eixa vía, substituïda per un Estatut que subordina el calendari electoral a les eleccions locals de tota Espanya, com una mena de macro-ajuntament més i sense la garantía de permanència pel referèndum del poble.

Aquesta dependència amb la política local ha fet de la Generalitat Valenciana una ombra del Ajuntament de València. I les polítiques dels dos partits que l’han governat, una reproducció à escala local de la política del govern central. Amb l’únic valor afegit que animar (PP) o fugir (PSOE) del conflicte lingüístic i mirar de reüll a la Generalitat de Catalunya (PP i PSOE). L’acció política s’ha caracteritzat doncs per una desactivació del fet nacional diferencial del País. La qual cosa s’ha traduït, en una primera etapa, en l’exaltació de la frivolitat com mostra genuïna del valencianisme cultural, -millor arrelada en la coentor- i expandida gracies a canal nou. I, en l’economia, fiant la posta en la planificació urbanística i obra pública a llur servei. La qual cosa haurà vingut molt bé pel finançament secret dels partits, vist l’estela de càrrecs corruptes jutjats i els pendents de judici. De tots ells poden dir que han segut fidels als principis de l’Escola de Xicago al desplaçar la política per l’economia. En molts casos per la pròpia.

Crec que el millor fruït d’aquestos darrers anys ha sigut collit al marge de la política de la Generalitat. Per què la societat civil valenciana ha fet un pas endavant molt positiu, enfortint uns lligams culturals i fins i tot compartint uns brots de projectes econòmics i polítics com mai no havien pas conegut.

Es el cas de la recuperació de la música que malgrat l’absoluta indiferència institucional i el silenci de RTVV ha generat una nodrida representació de cantants i grups molts diversificats, des del rock metàl.lic a la música clàssica, passant pel folklore comarcal i la “música-fusió” ara tan de moda. El mateix passa en el camp de la literatura i la investigació històrica. La nostra cultura escrita se expandeix sense ajuda institucional.I pel que fa l’ensenyament em quede bocabadat en veure els resultats del treball de professionals anònims. Sense l’ajuda i molt sovint amb l’enfrontament de la Generalitat i llurs intents secessionistes, des de l’època del President Monsonis i la Consellera Cabanes de tràgics records.

Però allò que em sorprèn gratament és que el “corredor del mediterrani” hagi segut una reclamació que ha posat dempeus als empresaris. Fins al punt d’haver-hi posat contra les cordes als polítics dels dos grans partits estatals, que tenen a partir d’ara, al igual que Machin, su “corazón repartido” quan deuen respondre ací sobre aquesta reclamació i quan tenen que signar en Madrid o en Bruseles.

Josep Lluís Albinyana i Olmos

EL PUIG, OCTUBRE 2014

Bon dia a tots. He vingut per dues raons. La primera, per què no sóc capaç de dir-li que no al meu amic Josep Guía. Un home amb el que coincideix des de la divergència i al que estime i respecte profundament, atès que la seva integritat intel.lectual va unida amb una solidaritat personal infrangible, de les que mai deixen abandonat à l’amic o al correligionari. Una solidaritat d’aquelles que demostren l’existència d’un projecte nacional, sempre que siga sustentat per homes i dones d’aquest calibre.

La segona raó heu segut vosaltres. Per què aquest darrer diumenge d’octubre à la muntanyeta del Puig representa i ha segut des de sempre la visibilitat del País Valencià. Una visibilitat negada per l’odiosa censura i pel mateix Estatut d’Autonomia. Jo també conec aquesta perversa acció d’invisibilitat. Vosaltres heu demostrat any rere any que el País Valencià és visible. Que existeix, malgrat tot intent d’amagar-hi. Bones probes són la desvergonyiment que ara diu que “no pot esser valencià qui diu parlar en català”, o que volem blindar les que diuen “senyals d’identitat”. L’autonomia valenciana es caracteritza per la censura com llei fonamental de llur existència. I front aquesta negror vosaltres representeu la claredat de l’existència viva del País Valencià, formant una part important de la gran nació de parla catalana.

Es clar que el nostre ADN nacional és la llengua. Però també són mes coses, per què la consciència de pertànyer a una comú nació, ens fa reclamar una societat que lluny de la mentida, la censura, la corrupció i el famós “pensat i fet”, reclama pel contrari :

1. El treball ben fet. Som un poble treballador i de feina acurada. Per això mai hem segut un poble subsidiat, ni subvencionat per l’Estat. À l’inrevés, em donen dotze i rebem, a canvi, només que nou.
2. Tenim un sentiment racional i emocional de la llibertat. Ens ofega la submissió à creences fanàtiques o religioses que prediquen maximalistes apologies o possibles pecats. Nosaltres diem que “d’aquelles coses del ....el Nostre Senyor es riu”, com una banalització de la fe com l’indicatiu de conductes.
3. La modernització general : per què volem guanyar la contemporaneïtat i esser identificats entre els pobles capdavanters en la defensa de la pau, de la ciència, de la igualtat dones i homes, de la conservació de la natura, etc. etc.

I quina és l’oferta que ens fa l’Espanya..? : Financiar-hi les targetes black, el rescat de missioners moribunds important darrere el ébola, la fortuna incalculable del rei, l’amenaça de la por com resposta l’exercici de les nostres llibertats, retallades, desmantellaments, destrucció dels paisatges, bé en terra ó en la mar –urbanisme salvatge i prospeccions del Castor- etc. etc.

Però no vos preocupeu, per què aquesta resposta ve de lluny. Res original. Mireu :

1. En la guerra de Cuba, es mobilitzaren al llarg dels deu anys que va durar, la quantitat de 181.040 homes. Tots fills del poble, per què els rics es lliuraven pagant una quota. I d’aquesta xifra, moriren 96.025. Però el 91 % moriren per malalties i no pas per accions militars, atesa la pèssima atenció que rebien des de l’Espanya. La qual cosa es tornarà a repetir en la guerra del Marroc, quan el desastre de Annual.
2. Parlen de la “pèrdua” de l’Imperi colonial, com el fet que va colpir la generació intel.lectual del 98. Però amaguen que, desprès de perdre les guerres independentistes de Cuba i de Filipinas, varen vendre per 25.000 dòlars à Alemania, les últimes despulles (illes Carolines, Marianes i Palaos) en el 1899.
3. Les mines situades en el territori de la península, les varen vendre al llarg del segle XIX al capital estranger fins llur l’esgotament del mineral. Així es vendria el mercuri als Rothschild, el coure i el ferro als britànics, el plom als francesos i anglesos, el zinc als belgues...Tota l’Espanya era en venda. Tal com ara ocorre amb els apartaments que nidifiquen les nostres costes per conseqüència de l’urbanització salvatge que hem patit.
4. El desficaci, la venda al capital estranger quan no la corrupció entre aquest i els militars colpistes i els polítics va esser present en el procés d’industrialització espanyol. L’eina més important, com era el ferrocarril, per reial ordre de 1844, es va decidir que l’amplària de la via fos 15 centímetres més que l’europea. Per la qual cosa, restaven incomunicats amb els mercats exteriors. Però, fins al 1850 no s’inicia la construcció de la xarxa amb un tram horitzontal al nord i un vertical cap al sud, sense connexió entre ells. L’un construït pel Rothschild i l’altre pels francesos, amb la participació en els dos de militars i polítics situats en Madrid.
5. L’equilibri pressupostari els preocupa ara molt. De presa i corrent varen reformar la constitució. Però s’obliden –o volen amagar- que durant tot el segle XIX,al llarg de cent anys, solament en tres anys -1876, 1893 i 1899- el pressupost tingué superavit i no va esser deficitari com la resta del segle. I sempre tenia una tercera part captiu pel deute i classes passives, una altra tercera part per despeses militars, de la policia i del clero, amb un 1,5 % fix per la Casa Reial. Qué li restava per despeses corrents i inversions en obres públiques, educació o despeses socials..?. I pel que fa referència al deute públic, s’arribaria a mantenir fins sis emissions a la vegada cotitzant en borsa, atès que la maniobra eterna era pagar el venciment d’una amb l’emissió de l’altra. Tant la Borsa de Londres (en 1848) com la de Paris (en 1861) varen suspendre la cotització del deute espanyol en varies vegades, per què no tenia cap valor. Sols la compraven els tontos ó els fons voltors representats pels grans bancs, que es feien així creditors del patrimoni de l’Espanya, per obtindre beneficis i favors per qualsevol negoci que es podia produir.
6. I tot açò sense parlar de l’Església, ni de l’exèrcit, ni del bipartidisme, que mereixen cadascú un tractament singularitzat per la seva història particular de responsabilitats històriques en tota la era moderna fins avui.

Per abordar l’actual sistema caracteritzat per l’obra de la Constitució espanyola construïda per la transició, cal dir que rebenta per totes les seves costures, i què respon à un xoc brut i indigne que s’ha evidenciat cada vegada més al pas del temps.

De entrada, cal adonar-se compte que la Constitució consagra (articles 68 i 69) la mateixa distorsió de representativitat electoral que s’amagava en la Llei per la Reforma Política, que permeté les primeres eleccions. Es sabut que Fraga Iribarne li va demanar a Suarez per recolzar-hi aquesta Llei, que el districte fos la província, un mínim de Diputats per districte, un mínim de vots per accedir als resultats i un màxim de 350 à 400 Diputats i dues cambres legislatives. Amb aquest esquema la UCD en aquelles primeres eleccions, va traure el 33’9 % dels vots i va gaudir del 47’7 % dels Diputats del Congrés, el PSOE, amb el 28’8 % dels vots, tindria el 37’7 % dels Diputats, però el PC, amb quasi el deu (9,2) per cent dels sufragis, tant sols obtindria el 5’7 % dels Diputats, sent castigat el mateix autor de la perversió electoral (Fraga) que amb el 8,2 % dels sufragis, va traure un 4’6 % dels Diputats.

El significat que te aquesta distorsió és que alguns districtes electorals seran premiats amb una representació per damunt del seus electors, i altres tindran menys representants al Congrés que els que li pertoquen per la seva població.

Parlem de números : Al País Valencià, à les primeres eleccions de 1977, convocades per la Llei per la Reforma Política, sent el cos general electoral de 23.583.762, la quota per Diputat era de 67.382 votants. Doncs bé, el cens al País Valencià era de 2.215.623 electors, per la qual cosa es corresponien 32,8 Diputats, però ens assignaren sols 29. Ens varen quitar 3,8. En les eleccions següents, aprovada la Constitució, el cens general era 26.786.042, per la qual cosa la quota per traure un Diputat era de 76.531. I al País Valencià el cos electoral era de 2.531.247, que, dividit per la dita quota, ens pertocaven 33 Diputats, però tornarem à tindre 29. Varem perdre quatre. Però es que en les darreres eleccions, les de 2011, amb un cens total per l’Estat de 34.301.332, i amb una Cambra de 343 Diputats, la quota que resulta és de 98.003 per Diputat. Doncs bé, al País Valencià amb un cens de 3.491.088 li correspondrien 35,62, però en té sols 33. I fent les mateixes operacions per la resta de districtes electorals, podem comprovar com des del primer moment, Catalunya, per exemple pateix el mateix mal i li’n falten 6,5 Diputats. La pregunta pot ser, on van a parar aquestos Diputats?...La resposta la tenim repassant província per província. Així tenint el cens respectiu present, a Cáceres li corresponen 4,1 i té 5, Badajoz, li corresponen 6 i en té 7, a Albacete, li corresponen 3,1 i en té 4, a Guadalajara 1,4 i en té 3, a Avila, li corresponen 1,3 i en té 3, a Burgos, 2,9 i en té 4, a Ciudad Real, 4 i en té 5, a Cuenca, 1,6 i en té 3, a Huesca 1,7 i en té 3, a La Rioja 2,3 i en té 4, a Palencia 1,4 i en té 3, a Salamanca 2,9 i en té 4, a Segovia 1,2 i en té 3, a Zamora 1,6 i en té 3, Teruel1,1 i en té 3 ...D’aquesta manera es produeix la “prima” de representativitat electoral en benefici d’uns i en perjudici nostre.

Una altra trampa constitucional és la seva impossibilitat de reforma. El blindatge que es fa del títol preliminar, relatiu a la famosa unitat d’Espanya i l’encàrrec à l’exèrcit de llur tutela, així com del títol segon relatiu à la Monarquia. Resulta impossible modificar la constitució en aquestos extrems, atès que deuen aprovar la reforma dos tercis de les dues cambres, esser dissoltes per convocar noves, que també aproven per eixes majories la reforma i desprès un referèndum. Cap constitució europea té un blindatge semblant. La Llei de Bonn, en la que diu s’inspira la espanyola, no té cap exigència per la seva reforma. Diu que tota llei posterior modifica una anterior, incloent-hi la mateixa constitució. No és el cas espanyol, on tenim hipotecada la reforma per generacions.

I per nosaltres, el cas sagnant ha segut el títol huitè, relatiu als processos autonòmics. No cal que vos recorde com més del noranta cinc per cent dels ajuntaments que representaven més del noranta per cent de la població de les tres províncies va pronunciar-se per l’autonomia dins del temps de sis mesos a partir dels primers acords de Bellrreguard i Pincanya. Com varen esser presentats mitjançant una acta notarial al Ministre corresponent al mateix temps que se suposa que també Andalusia complia el mateix tràmit. Sense èxit, per cert, en relació a la província de Almeria que no superà el cinquanta per cent de pronunciaments favorables. Per la qual cosa tingué Suarez que incorporar-la per llei al procés autonòmic d’Andalusia. Però els acords dels nostres Ajuntaments no hi valgueren pas. Sense tenir-los en compte, es posaren d’acord els partits parlamentaris, PSOE, UCD i el mateix PC per votar el 29 de desembre de 1979, una nova Llei, la de referèndum per justificar la seva aplicació amb efectes retroactius i obligar que els nostres Ajuntaments votaren de nou, per indicar quin model autonòmic desitjaven si la via del article 143 o la del 151. La qual cosa no li demanaren à Andalussia, ni era obligada segons el títol huitè de la mateixa Constitució, ni la Llei de referèndum podia tindre efectes retroactius sense justificació. Aleshores vingué la farsa d’aquest Estatut, amb uns Ajuntaments dividits per mandat dels respectius partits i amb la confusió generalitzada i per les postres amb el “regal” de prometre’ns moltes, moltes competències. Però sense admetre que per eixa via, ni el nostre Estatut era plebiscitat pel poble valencià –la qual cosa feia impossible la seva modificació per les Corts de l’Estat en el futur- ni seria possible mai la dissolució de les Corts Valencianes pel Govern de cada legislatura, conservant la facultat clàssica de tot autogovern. Tampoc es possible modificar l’Estatut actual, per obtenir un auto-govern, que tinga la facultat de convocar eleccions pròpies i de dissoldre les Corts, així com un Estatut que hagi segut aprovat per referèndum pel poble valencià, fent irreversible la seua derogació per altre mecanisme.

Tenim que sortir d’aquesta cruïlla infernal i funesta malaurada obra dels partits estatals. Tots justificant-se en la por de un militar colpista mirant per un cantó allò que feien. Avui ens podem preguntar, on anava un militar colpista dins de l’escenari de l’Europa sortint de la guerra freda?...Ni els ianquis l’hagueren emparat. I l’Espanya mai haguera accedit als mercats europeus, en la qual cosa ningú dels poderosos haguera prosperat. Jo crec, à l’inrevés, que la anomenada “transición” tenia una fulla de ruta redactada des de les altes instancies de l’interior de l’Espanya i des del exterior.

Ara, ens preguntem, quant eixirem?....No ho sé. No sóc profeta. Però, mireu, fa un temps vaig llegir que un matemàtic i científic, crec que polonès, de nom difícil, estudiant dos esdeveniments molt diferents com les inundacions periòdiques del riu Nil, acuradament estudiades pels egipcis durant centenars d’anys, i d’altra banda, les fluctuacions de la borsa del cotó en el món, a principis del segle XX, va establir l’existència de dos lleis que podien esser aplicades tant a la natura com als moviments socials. Batejà l’un com l’efecte Noé, per descriure l’alteració brusca de la continuïtat, el que caracteritza l’imprevist. L’altre, batejat com l’efecte Josué, és el que caracteritza l’estabilitat en la permanència, el de la continuïtat. Aplicats à qualsevol realitat quotidiana la qual cosa significa que tota situació de canvi que vagi del cero al cent no passa forçosament pel cinquanta, sinó que, de repent votarà del trenta al seixanta o setanta, i à l’inrevés baixant del cent, el descens tampoc passarà pel cinquanta. El que vull dir és que el nostre creixement no és de progressió matemàtica, ni geomètrica. Es imprevisible. Avui ens poder comptar i creure que demà serem una dotzena més, que à l’endemà serem cinquanta més i així, poc à poc anirem creixent. Doncs, no!...En qualsevol moment del futur, de cop i repent, segons l’efecte Noé em serem prou per sortir i demanar un procés constituent dins del qual serà el nostre autogovern.

I com eixirem..?, crec que enfortint i utilitzant les nostres energies més autèntiques :

1. Som un poble treballador i de treballadors. El treball forma part de la nostra cultura. La qual cosa ens permet esser sempre autònoms. Mai subsidiats, ni subvencionats per l’Estat. Allò tan odiós del “levante feliz” no ha segut el paisatge idíl.lic, sinó la terra acuradament treballada pels nostres avantpassats i les industries muntades amb l’enginy i sacrifici de molts compatriotes. Des de sempre estem donant dotze o tretze a l’Espanya i ens retornen com màxim nou. Per això no ens desanima una política captiva de les tesis de l’Escola de Xicago i subordinada à les xifres de la macro-economía. Avui en dia l’economia productiva depèn del teixit social i cultural. Per la qual cosa des de la direcció política és pot i es deu influir sobre aquesta economia. És el temps de retornar la política.
2. Som un poble pacífic i la pau forma part de la nostra cultura. Mai caurem en respondre les provocacions xulesques del patrioterisme espanyol. Un invent del romanticisme del segle XIX i del centralisme borbònic. Però caracteritzat sempre pel “pensament únic” i el no reconeixement l’existència dels “altres”. A més à més,a vull en dia el militarisme no té cap sentit. Qui és el nostre enemic extern..?, França, Portugal, el Marroc..?. I en el cas d’una hipotètica tercera guerra en el món, mai haurien dos bàndols, sinó sis o set. Per la qual cosa l’exèrcit avui no té cap sentit i les despeses militars tampoc.
3. La nostra convicció en la força de la raó i no en la fe, ens situa en un lloc d’entrada i privilegiat al nou món que s’obri amb l’aplicació de les noves troballes científiques com l’ADN, les cel.lules mare, els descobriments de la física quàntica, de l’espai de l’univers, etc, etc, que faran companyia per sempre à les generacions futures. No podem restar paralitzats en la discussió sobre la despenalització o no del avortament ó la il.legalització de les drogues. Són qüestions pròpies ja del pleistocè.
4. La defensa de la terra, de la natura, ens mobilitza constantment, per què aquest és el futur que deixem als nostres fills. I tenim l’obligació de conservar-hi en les mateixes o millors condicions que els hem rebut. A més à més, l’agressió sempre ve des de fora. Patim la fortuna d’uns paisatges esplèndids del nostre País. Formen part del paradís desitjat per tothom. Però l’invasió del taulell ha produït una alteració lamentable i una ferida oberta d’aquestos paisatges que no pot fer-se més gran. Es deu recuperar el respecte pel nostre país.
5. Representem, en definitiva, la diversitat, front l’uniformitat artificial de la cultura espanyola. No tenim res à veure amb la duquessa d’Alba, ni amb el Tomatito. I crec que aquesta diversitat ens permet recórrer amb identitat el “sisè continent” que avui representa la xarxa d’internet, obrint una comunicació d’àmbit planetari i que ens permet defensar un projecte nacional transversal, per afectar a sectors de població molt diversos, sustentat per moltes complicitats que amplien llur grau d’influència –no cal demanar el mateix nivell de comprensió per tothom- i enfortit en la convicció de les seves senyals d’identitat com sentiment irrenunciable de construir un futur adient.

Gràcies a tots per la vostra atenció.

Josep Lluís Albinyana i Olmos

El Puig, abril 2014